El verí de la comparació
Hi ha dinàmiques que, sense adonar-nos, ens enverinen i no ens permeten gaudir lliurement, però sovint no en som conscients de la toxicitat d’aquestes (si ho fóssim segur que mouriem mar i terra per canviar-les, no?). Això passa perquè estan tan normalitzades culturalment o les hem après tan aviat a la vida que ens sembla inconcebible que sigui possible acabar amb elles.
El primer pas és ser conscient de si la poma està corcada.
Continguts
Com puc saber si estic menjant la poma que no toca?
Sovint sabem què és el que ens agrada, el que ens fa vibrar, però sentim que hi ha una pila d’obstacles al mig fruit d’aquesta intoxicació, que es pot presentar de manera física amb tensions musculars, disfonia, migranyes i una miriada de símptomes somàtics o en forma de conductes i pensaments “poc útils” com vergonya, por, angoixa o apatia fent que abandonem allò que realment voldriem fer. Si això et ressona és que possiblement estas menjant la poma equivocada, el següent pas és identificar-la, ser-ne conscient per a llançar-la ben lluny i gaudir de la resta de pomes bones que t’estan esperant dins el cistell.
Com descarto les pomes dolentes?
És imprescindible fer una feina d’auto-observació i reflexió per a descartar aquestes pomes i cal tenir present que quan parlem de pomes, parlem d’hàbits i conductes molt arraigades que ens caldrà canviar i que, probablement, no desapareixeran d’un dia per l’altre. Això no és un problema perquè un cop t’adones que la poma té un cuc l’únic que vols es desfer-te’n, per difícil que pugui ser!
Així doncs, com podem desterrar aquestes pors que fan que algú a qui li agrada cantar no ho faci o que s’empassi la veu presa del pànic quan s’acosta la temuda nota aguda?
No hi ha una recepta per a tothom, però hi ha algunes pomes verinoses que sovint apareixen en més d’un cistell.
Poma de comparacions i judicis injustos
Presentem la primera: la comparació.
Penso que és inevitable comparar-se perquè els éssers humans ho llegim tot en referència a altres coses, interpretant la vida a partir de les experiències viscudes, és a dir, comparant-ho amb els nostres records i memòries. De fet, sempre m’ha fet gràcia pensar que fins i tot les unitats de mesura no són més que comparacions, un acord que hem acceptat entre tots, però que en el fons, no és res per si sol.
Per tant, per entendre la realitat i donar significat a les coses, necessitem comparar-ho. Així doncs, com podem evitar caure al parany de les comparacions, especialment avui en dia amb la cultura de les xarxes socials?
Com tot en aquesta vida, l’acció de comparar-se en si no és intrínsicament bona o dolenta, el que compta és quina experiència en treus i si la consideres beneficiosa o no.
Primer de tot, cal entendre que cadascú és fruit d’una situació, d’unes circumstàncies i tenim vivències diferents i que per tant, el punt de partida és absolutament diferent també.
No es tracta d’excusar-nos darrere de les nostres realitats personals, sinó treballar a partir d’elles.
Algú que sigui fill d’un productor musical té el camí més aplanat per a treure un àlbum que algú que s’hagi criat en un entorn rural collint pomes. No vol dir que la segona persona hagi de claudicar i deixar de perseguir el seu somni musical, però no tindrà cap mena de sentit que compari el seu camí amb el noi del primer cas.
Això és important perquè si ens comparem sense tenir en compte les nostres condicions externes com si allò que ens rodeja no tingués cap mena d’implicació és molt probable que ens oblidem de practicar la compassió cap a nosaltres mateixos i ens critiquem i culpem per no tenir el mateix “èxit” que tal persona o tal artista. Difícilment trobarem motivació des de la culpabilitat, la crítica o del sentir-nos inferiors a algú altre.
Comparar-nos amb altres només ha de servir com a font d’inspiració, és a dir, utilitzar-ho per al nostre avantatge personal agafant a qui ens interessi com a referent no com a objectiu final.
En el fons, la única comparació que té sentit és la que fem amb nosaltres mateixos i sobretot, tenint en compte tots els aspectes que formen part de la nostra vida. Per exemple, la meva tècnica vocal ha millorat respecte fa un any? Em sento més segura quan canto davant d’altres persones respecte fa sis mesos (independentment de l’evolució de la veu)? Sento que he crescut com a persona?
Fins i tot si sentim que estem empitjorant en algun aspecte és positiu perquè ens dona informació de quines coses no estan funcionant per a nosaltres i per tant podem actuar en conseqüència. Com el verb comparar té una connotació que implica judici, a mi m’agrada més veure-ho com a “controls regulars” que faig amb mi mateixa per assegurar-me que estic en el camí que vull estar i que l’estic gaudint.
Passem a l’acció!
Què passaria si tots plegats deixessim de mirar que fa la resta i ens dediquessim a mirar-nos a nosaltres? Si deixessim de viure com si fos una competició i compartíssim el camí de l’aprenentatge?
Estic segura que des d’aquest punt de compassió, voluntat i companyerisme és molt més fàcil trobar la motivació per a fer allò que volem fer, i sobretot, gaudir-ho sense pressions!
Et proposo que observis el teu discurs intern i identifiquis quan t’estas comparant amb algú altre:
- Quantes vegades al dia pot arribar a passar?
- En quins moments/entorns/activitats acostuma a passar?
- En treus alguna conclusió positiva?
- Reflexió pro: Per què creus apareix aquesta comparació de forma automàtica?
- Pots descartar-la i canviar-la per un pensament constructiu?
Pots compartir les teves reflexions amb mi per correu o als comentaris! Seguirem identificant pomes en els propers articles 🍎