S’ha acabat demanar permís
Part de la motivació de voler començar a compartir reflexions referents al meu procés amb la veu ha estat la quantitat de vegades que he sentit “uf jo no puc cantar, no en sé o canto malament”. A dia d’avui, encara no tinc constància de cap llei escrita que digui que si algú canta malament (i poso malament en cursiva perquè és un terme absolutament subjectiu) no hauria de cantar. D’on ve aquesta exigència?
Si pots parlar, pots cantar. Que t’agradi el teu timbre de veu, que sàpigues afinar a la primera o que tinguis més o menys registre ja és una altra història, però poder, tothom pot
Continguts
Por al ridícul
Els humans, per naturalesa, tot ho comparem, és com funciona el nostre cervell. Entenem les coses per comparació respecte d’una altra, aprenem les coses observant i imitant. Avui en dia això té una implicació important pel que fa a les xarxes socials, perquè és un espai on només veiem allò que l’altre vol compartir. , que sovint són els resultats finals i els millors moments. Sovint són els resultats finals o els millors moments, però ho confonem i ens ho agafem de referència. No em sona haver vist cap reel d’algú aprenent a cantar, desafinant o equivocant-se… ah i en cas de que algú li surti un gall, molt possiblement se’n faci escarni públic sense cap mena de pietat.
Ens anem convertint en individus insegurs amb pànic al ridícul i a equivocar-nos, però això l’únic que fa és que ens abstinguem de viure noves experiències i limitem la nostra capacitat d’evolució i aprenentatge. De fet, sovint la vergonya és el principal impediment a les classes de veu perquè no permet que l’instrument funcioni lliurement privant-nos d’explorar i experimentar amb la veu. Aquesta part és fonamental perquè, a diferència dels altres instruments, no la podem veure i ens hem de guiar per allò que notem i sentim.
No naixem apresos, anem desenvolupant les nostres habilitats jugant, practicant i sobretot deixant-nos equivocar.
On està la policía de la música?
No hem de demanar permís ni autorització a ningú per a cantar, per molt bé o malament que pensem que ho fem. Per tant… on està aquest jutge? Qui és que pretén que sàpigues cantar amb una tècnica professional sense que ningú te n’hagi ensenyat o sense haver practicat abans?
El més probable és que sigui un cúmul de creences poc constructives que en algun moment has après i que ara no et fan cap favor. “Faré el ridícul”, “què pensaran de mi?”, “no val la pena”… et sonen aquests pensaments? Et proposo donar vacances a la policia mental que no et deixa cantar tranquil·lament i simplement gaudir d’una activitat tan bona per a la vida i l’humor. Deixa el jutge a fora de les classes per atrevir-te a provar sons nous i diferents per a notar-los sense jutjar-los.
És possible que siguis tu mateix/a qui s’està posant pals a les rodes?
Reflexiona!
Et convido a reflexionar amb les següents preguntes:
- És realment cert que ‘no pots cantar?’, en altres paraules: algú o alguna cosa t’està prohibint cantar de manera física?
- Amb l’única persona amb qui té sentit comparar-se és amb un mateix. Per tant, sents que has evolucionat?
- Estàs fent passos per aprendre i créixer?
- Què és el pitjor que pot passar si “t’equivoques”?
- Què vol dir equivocar-se?
Com sempre, m’agradarà llegir la teva definició d’equivocar-te, comparteix-la als comentaris o contactant per mail!
Deixa un comentari